21/05/2026
DAVID ARMSTRONG
David Armstrong va morir el 2 de maig, després d’una vida intensa dedicada, especialment, a la comprensió de les organitzacions.
L’any 1959 va començar a treballar a l’Institut Tavistock, on, sota la influència d’Eric Trist, es va interessar per la vida organitzativa. Aquestes primeres experiències van establir una base que es mantindria central en el seu pensament: la convicció que la vida de les organitzacions s’ha d’entendre sempre en la intersecció entre estructura, tasca i experiència humana.
Va treballar, a més, a altres llocs com el Grubb Institute, on s’interessà especialment en l’organització en la ment amb la que va treballar intensament. A més, com a consultor va estar molt involucrat als seminaris de Leicester (group- relations), estudiant els processos inconscients dels grups, tant dels grans com dels petits. Com a detall, Armstrong va ser consultor en la commemoració del 75è aniversari de l’Institut, en el Seminari de Group-relations per a majors de 70 anys, per explorar l’envelliment i la seva rellevància tant a nivell personal com comunitari i organitzatiu.
Coneixedor del projecte de Gordon Lawrence, a la Tavistock, s’involucrà en el Social Dreaming activament fins a la seva mort. Com a fet significatiu, i de compromís social, tenim la seva participació en el Social Dreaming a Londres, en el moviment de protesta a les places (El Caire, Barcelona...) a finals del 2011, amb membres del moviment de protesta social Occupy London.
“Ha estat una pedra angular del Social Dreaming i de tots els seus desenvolupaments durant els darrers quaranta anys. En els últims deu anys, ha donat suport a la formació i la creació de SDiN (The Social Dreaming International Network), i ha estat membre de la seva junta, amb la passió d'algú que contribueix a una organització creada i sostinguda pels principis del Social Dreaming”, afirma F. Fubini, deixeble i col·laboradora, i ara presidenta de SDiN.
Al centre de la seva aportació hi hagut un esforç sostingut per articular un equivalent del mètode psicoanalític dins dels entorns organitzatius: una manera de treballar que atén l’experiència emocional com a font d’intel·ligència sobre el sistema en el seu conjunt.
Consultor d’organitzacions i, sobretot, pensador brillant, agut i clar. Inspirat pel pensament de Bion, va saber construir ponts allà on aquest havia deixat interrogants oberts sobre els grups, establint diàlegs fecunds entre psicoanàlisi, grups, organitzacions i societat.
Va ser una persona profundament generosa, accessible i honesta, amb un fort sentit de l’ètica que guiava les seves decisions. Va contribuir al creixement de nombrosos professionals més joves, molts dels quals li deuen un suport i un mestratge inestimables.
Ens deixa articles, conferències, seminaris, podcasts i testimonis que reflecteixen la seva ment innovadora. Entre les seves obres, destaca Organization in the Mind: Psychoanalysis, Group Relations, and Organizational Consultancy (2005), una obra de referència que recull una part essencial del seu pensament.
Com a homenatge us fem arribar un resum del capítol cinquè del llibre, citat més amunt.
Aquest capítol va ser escrit originalment per a un Simposi i en aquesta versió va introduir-hi alguna modificació.
The recovery of meaning
D’entrada aquest capítol planteja una qüestió per a ell fonamental, quan qüestiona la publicitat prèvia al simposi que diu que “ofereix l’oportunitat d’explorar «el futur de les organitzacions i com la teoria psicoanalítica ens pot ajudar a comprendre aquest futur». Armstrong afirma que no és tant la teoria el que ens ajuda a comprendre-les, sinó la pràctica viva. Creu que “la rellevància de l’experiència i de la comprensió psicoanalítiques per treballar amb les organitzacions i pensar-les, rau principalment en el seu valor heurístic: com a mètode d’atenció i interpretació de l’experiència emocional”.
D’altra banda planteja el seu treball, en rol de consultor, com “aventurar-se a partir d’allò «desconegut», i arriscar-se a descobrir quines connexions hi troba”. Això el porta, a connectar amb Freud, a «Dol i Melanconia» (1917e), quan parla «l’ombra de l’objecte que cau sobre el jo» (p. 249), i amb Bion quan es refereix a “alguna cosa imminent que anuncia pèrdua, abandonament”, «canvi catastròfic» (Bion, 1970).
Des d’aquesta posició, proposa una idea central: el significat d’una organització no és donat ni fixat, sinó que es pot descobrir a través de la interpretació de les experiències compartides.
Aquesta tesi es desplega a partir de dues experiències de consultoria. En la primera, en un departament universitari d’orientació als estudiants, en el qual ell proposa als professionals que representin visualment la seva vivència del treball (Organisation in the mind). Tots ho fan amb dibuixos, excepte un orientador experimentat que només aconsegueix escriure paraules soltes, incapaç de construir una imatge coherent. Ell mateix descriu aquesta dificultat com una sensació de sentir-se “descentrat”, no reconegut com a persona sinó com una peça funcional.
Inicialment, aquesta vivència podria interpretar-se com un problema individual. Però a mesura que el grup aprofundeix, emergeix una comprensió més ampla: aquesta sensació reflecteix també l’experiència dels estudiants, que es perceben com a “objectes parcials” dins d’una institució cada cop més orientada a l’eficiència i al mercat. Així, allò que semblava una dificultat personal es revela com un símptoma col·lectiu. La reinterpretació transforma el significat de l’experiència i permet al grup reconèixer una realitat organitzativa més profunda. Aquest acte de reenquadrament no només aporta comprensió, sinó que retorna energia i sentit a la feina.
I aquí fa un parèntesi per parlar del doble caire, que segons Taylor, té el concepte meaning, en llengua anglesa: per un cantó, hi ha el que nosaltres el traduïm com el sentit, “la vida té molt de sentit”, i l’altre és el significat , i aquest segon “és la manera com els sistemes de representació, ja sigui el llenguatge o les imatges, operen com a vehicles de l’experiència humana» (Taylor, 1997).
Per a Armstrong les dues accepcions estan lligades entre si, en la vida personal i en la consultoria, perquè el rol del consultor està en el fet de trobar o donar significació a l’organització, tornar a revitalitzar-la.
“Descobrir significat és recuperar sentit, encara que la capacitat de mantenir aquesta recuperació depèn de molt més que del moment d’intuïció: depèn de la nostra capacitat de lideratge, d’assumir riscos, de «pensar sota foc», com ho expressava Bion”.
En començar la segona experiència, fa referència a la imatge de Freud “l’ombra de l’objecte que cau sobre el jo”, perquè ens diu que sempre d’entrada hi ha una zona de foscor en la relació d’un client amb una organització, o en la relació d’una organització amb el seu context, i per arribar al significat, sempre es comença amb aquesta zona fosca.
La segona experiència ens descriu el procés d’una directora d’un college en transformació. Durant anys, havia liderat un canvi profund, donant nova vida a la institució. Però, en un moment de consolidació, després d’acompanyar-la quatre anys, va començar a sentir-se estranya, distant, gairebé buida, malgrat els èxits aconseguits. En una sessió, va recordar espontàniament un somni: rescata un nadó embolicat en una manta al treure un totxo de la paret, i ha de volar a Israel i agafa el bebè embolcallat amb la manta i el transporta en avió, però quan arriba al destí treu la manta i descobreix que ha desaparegut el bebè.
Aquest somni no es tracta com un enigma personal a interpretar, sinó com una narrativa del context, de l’organització. “El somni, vull suggerir, va emergir del costat ombrívol del sentiment de la meva clienta, un costat que el mètode de consultoria ens havia permès contenir a tots dos sense pressionar per una explicació o resolució prematura.”
El nadó simbolitza el projecte que ella ha creat: l’organització transformada. Però el fet que desaparegui indica que ja no li pertany, que ha deixat de ser “el seu projecte” per esdevenir alguna cosa independent. Aquesta comprensió marca un canvi decisiu: passa de voler donar forma i controlar, a adoptar una actitud d’atenció i suport. El somni, així, no dona una resposta definitiva, sinó que obre un espai per elaborar el canvi i recuperar el sentit del seu rol.
A partir d’aquestes experiències, Armstrong defensa que el significat no és només una qüestió individual, sinó també organitzativa i social. Les organitzacions són espais on es crea, es perd i es recupera significat constantment. Sovint, però, aquest procés es veu bloquejat per la por a allò desconegut o per la necessitat de supervivència, que porta a substituir el sentit per discursos superficials —com visions, missions o valors— que no neixen de l’experiència real.
El text conclou amb una reflexió més àmplia: el desenvolupament personal i organitzatiu depèn de la capacitat d’afrontar la incertesa i el buit de significat, d’habitar aquesta “ombra” sense fugir-ne. Només així es pot transformar l’experiència i generar una vida —o una organització— que no només sobrevisqui, sinó que tingui qualitat i sentit.
I acaba: “En un moment en què les organitzacions afronten reptes únics de globalització, de canvi tecnològic radical i d’una discrepància cada cop més gran entre els recursos disponibles i les demandes que hi fem, només un purità deixaria de sentir una certa simpatia pels instints de supervivència.
Tanmateix, en posar en risc el desenvolupament mitjançant la negació o l’evitació de la necessitat de significat, el cost de la supervivència serà, sospito, sempre la perpetuació dels nostres malestar.
Fabiola Dunyó Esteve
