12/04/2026
TOTS SOM UN
Sorpresa aquest matí en sortir a passejar. A prop de casa, un carrer més avall, m’he trobat amb una diada castellera: els Castellers de la Sagrada Família i els Carallots de Sant Vicenç dels Horts.
Sempre sento una gran curiositat quan veig colles castelleres. M’agrada observar-ne els moviments, no només en el moment d’aixecar els castells, sinó també abans i després: veure com arriben, com se saluden, com s’abracen, com s’ajuden a vestir-se. El companyerisme que es respira entre ells, les mostres d’alegria i d’amistat… fan grup, fan unió.
Quan comencen els castells, em fascina veure com s’organitza la pinya, com es construeix segons la dificultat del castell. Formen una base forta i sòlida perquè la resta pugui pujar amb seguretat. Tothom sap què ha de fer. El cap de colla dona les indicacions, que tots escolten i segueixen. Mentre pugen, s’ajuden els uns als altres. Tot es prepara amb cura per al moment en què entra en joc la canalla, els més petits de la colla. En aquest instant, grans, joves i petits uneixen totes les seves forces.
L’alegria és compartida: la dels castellers i la del públic, quan l’enxaneta alça el braç i, tot seguit, el castell comença a descarregar-se. Cada moviment és una emoció. Almenys, jo ho visc així.
Els castellers i els seus castells són un gran exemple del que es pot aconseguir, tant individualment com en grup. Un exemple que també inclou famílies, amics i el mateix públic.
I no puc evitar preguntar-me per què la humanitat no fa el mateix.
Per mi, són la prova que, en el fons, tots som un.
I tu, què opines?
